José Agustín Goytisolo
Tú no puedes volver atrás
porque la vida ya te empuja
como un aullido interminable.
Hija mía es mejor vivir
con la alegría de los hombres
que llorar ante el muro ciego.
Te sentirás acorralada
te sentirás perdida o sola
tal vez querrás no haber nacido.
Yo sé muy bien que te dirán
que la vida no tiene objeto
que es un asunto desgraciado.
Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
en ti como ahora pienso.
La vida es bella, ya verás
como a pesar de los pesares
tendrás amigos, tendrás amor.
Un hombre solo, una mujer
así tomados, de uno en uno
como polvo, no son nada.
Pero yo cuando te hablo a ti
cuando te escribo estas palabras
pienso también en otra gente.
Tu destino está en los demás
tu futuro es tu propia vida
tu dignidad es la de todos.
Otros esperan que resistas
que les ayude tu alegría
tu canción entre sus canciones.
Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti
como ahora pienso.
Nunca te entregues ni te apartes
junto al camino, nunca digas
no puedo más y aquí me quedo.
La vida es bella, tú verás
como a pesar de los pesares
tendrás amor, tendrás amigos.
Por lo demás no hay elección
este mundo tal como es
será todo tu patrimonio.
Perdóname no sé decirte
nada más pero tú comprende
que yo aún estoy en el camino.
Y siempre siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.
https://www.youtube.com/watch?v=C7Zsb0Y8Tpg
Te preguntas para qué has de escribir si ante el libro de poemas predilecto todas las palabras nombran lo que tus sueños dibujaron y estas pleno de imágenes ajenas te conmueves con un mínimo sonido el soplo de las cosas persistiendo mientras entras en la tarde y ya es imperativa tu renuncia entonces entiendes que callar es el poema Eleonora Requena
2.10.15
16.9.15
1.9.15
Susan Sontag on love:
Qualities that turn me on
(someone I love must have at least two or three)
1. Intelligence
2. Beauty, elegance
3. Douceur ('gentleness, sweetness')
4. Glamor, celebrity
5. Strength
6. Vitality; sexual enthusiasm; gaiety; charm
7. Emotional expressiveness, tenderness (verbal, physical), affectionateness.
https://society6.com/product/susan-sontag-on-love-unlimited-print_print
(someone I love must have at least two or three)
1. Intelligence
2. Beauty, elegance
3. Douceur ('gentleness, sweetness')
4. Glamor, celebrity
5. Strength
6. Vitality; sexual enthusiasm; gaiety; charm
7. Emotional expressiveness, tenderness (verbal, physical), affectionateness.
https://society6.com/product/susan-sontag-on-love-unlimited-print_print
18.8.15
Posibilidades
Wislawa Szymborska
Prefiero el cine.
Prefiero los gatos.
Prefiero los robles a orillas del Warta.
Prefiero Dickens a Dostoievski.
Prefiero que me guste la gente a amar a la humanidad.
Prefiero tener a la mano hilo y aguja, por si acaso.
Prefiero el color verde.
Prefiero no afirmar que la razón es la culpable de todo.
Prefiero las excepciones.
Prefiero salir antes.
Prefiero hablar de otra cosa con los médicos.
Prefiero las viejas ilustraciones a rayas.
Prefiero lo ridículo de escribir poemas a lo ridículo de no escribirlos.
Prefiero en el amor los aniversarios no exactos que se celebran todos los días.
Prefiero a los moralistas que no me prometen nada.
Prefiero la bondad astuta que la demasiado crédula.
Prefiero la tierra vestida de civil.
Prefiero los países conquistados a los conquistadores.
Prefiero tener reservas.
Prefiero el infierno del caos al infierno del orden.
Prefiero los cuentos de Grimm a las primeras planas del periódico.
Prefiero las hojas sin flores a la flor sin hojas.
Prefiero los perros con la cola sin cortar.
Prefiero los ojos claros porque los tengo oscuros.
Prefiero los cajones.
Prefiero muchas cosas que aquí no he mencionado a muchas otras tampoco mencionadas.
Prefiero el cero solo al que hace cola en una cifra.
Prefiero el tiempo de los insectos al tiempo de las estrellas.
Prefiero tocar madera.
Prefiero no preguntar cuánto me queda y cuándo.
Prefiero tomar en cuenta incluso la posibilidad de que la existencia tiene su razón de ser
Possibilitats
Prefereixo el cinema.
Prefereixo els gats.
Prefereixo els roures al llarg del Warta.
Prefereixo Dickens a Dostoievski.
Prefereixo que m’agradi la gent més que no estimar la humanitat.
Prefereixo tenir fil i agulla a mà, per si de cas.
Prefereixo el color verd.
Prefereixo no mantenir
que la raó té la culpa de tot.
Prefereixo les excepcions.
Prefereixo anar-me’n aviat.
Prefereixo parlar amb els metges d’alguna altra cosa.
Prefereixo les velles il·lustracions de línia clara.
Prefereixo l’absurditat d’escriure poemes
a l’absurditat de no escriure'n.
Prefereixo, en l’amor, dates incertes d'aniversari
que es poden celebrar cada dia.
Prefereixo els moralistes
que no em prometen res.
Prefereixo la bondat maliciosa a la confiada en excés.
Prefereixo la terra vestida de paisà.
Prefereixo els països conquerits als conqueridors.
Prefereixo mantenir certes reserves.
Prefereixo l’infern del caos a l’infern de l’ordre.
Prefereixo els contes de Grimm a les portades dels diaris.
Prefereixo fulles sense flors a flors sense fulles.
Prefereixo els gossos amb la cua sense retallar.
Prefereixo els ulls clars, perquè els meus són foscos.
Prefereixo els calaixos.
Prefereixo moltes coses que aquí no he mencionat
a moltes altres que tampoc no he dit.
Prefereixo els zeros tots sols
als que fan cua darrere d’una xifra.
Prefereixo el temps dels insectes al temps de les estrelles.
Prefereixo tocar fusta.
Prefereixo no preguntar quant temps més i a on.
Prefereixo seguir considerant fins i tot la possibilitat que l’existència té la seva raó de ser.
Traducció de http://jaumesubirana.blogspot.com.es/2015/03/possibilitats.html
Possibilities
I prefer movies.
I prefer cats.
I prefer the oaks along the Warta.
I prefer Dickens to Dostoyevsky.
I prefer myself liking people
to myself loving mankind.
I prefer keeping a needle and thread on hand, just in case.
I prefer the color green.
I prefer not to maintain
that reason is to blame for everything.
I prefer exceptions.
I prefer to leave early.
I prefer talking to doctors about something else.
I prefer the old fine-lined illustrations.
I prefer the absurdity of writing poems
to the absurdity of not writing poems.
I prefer, where love’s concerned, nonspecific anniversaries
that can be celebrated every day.
I prefer moralists
who promise me nothing.
I prefer cunning kindness to the over-trustful kind.
I prefer the earth in civvies.
I prefer conquered to conquering countries.
I prefer having some reservations.
I prefer the hell of chaos to the hell of order.
I prefer Grimms’ fairy tales to the newspapers’ front pages.
I prefer leaves without flowers to flowers without leaves.
I prefer dogs with uncropped tails.
I prefer light eyes, since mine are dark.
I prefer desk drawers.
I prefer many things that I haven’t mentioned here
to many things I’ve also left unsaid.
I prefer zeroes on the loose
to those lined up behind a cipher.
I prefer the time of insects to the time of stars.
I prefer to knock on wood.
I prefer not to ask how much longer and when.
I prefer keeping in mind even the possibility
that existence has its own reason for being.
Traducció a l'anglés és de la següent pàgina on, a més, Amanda Palmer diu el poema en anglés:
http://www.brainpickings.org/2015/03/18/amanda-palmer-wislawa-szymborska-possibilities-poem-reading/
Prefiero el cine.
Prefiero los gatos.
Prefiero los robles a orillas del Warta.
Prefiero Dickens a Dostoievski.
Prefiero que me guste la gente a amar a la humanidad.
Prefiero tener a la mano hilo y aguja, por si acaso.
Prefiero el color verde.
Prefiero no afirmar que la razón es la culpable de todo.
Prefiero las excepciones.
Prefiero salir antes.
Prefiero hablar de otra cosa con los médicos.
Prefiero las viejas ilustraciones a rayas.
Prefiero lo ridículo de escribir poemas a lo ridículo de no escribirlos.
Prefiero en el amor los aniversarios no exactos que se celebran todos los días.
Prefiero a los moralistas que no me prometen nada.
Prefiero la bondad astuta que la demasiado crédula.
Prefiero la tierra vestida de civil.
Prefiero los países conquistados a los conquistadores.
Prefiero tener reservas.
Prefiero el infierno del caos al infierno del orden.
Prefiero los cuentos de Grimm a las primeras planas del periódico.
Prefiero las hojas sin flores a la flor sin hojas.
Prefiero los perros con la cola sin cortar.
Prefiero los ojos claros porque los tengo oscuros.
Prefiero los cajones.
Prefiero muchas cosas que aquí no he mencionado a muchas otras tampoco mencionadas.
Prefiero el cero solo al que hace cola en una cifra.
Prefiero el tiempo de los insectos al tiempo de las estrellas.
Prefiero tocar madera.
Prefiero no preguntar cuánto me queda y cuándo.
Prefiero tomar en cuenta incluso la posibilidad de que la existencia tiene su razón de ser
Possibilitats
Prefereixo el cinema.
Prefereixo els gats.
Prefereixo els roures al llarg del Warta.
Prefereixo Dickens a Dostoievski.
Prefereixo que m’agradi la gent més que no estimar la humanitat.
Prefereixo tenir fil i agulla a mà, per si de cas.
Prefereixo el color verd.
Prefereixo no mantenir
que la raó té la culpa de tot.
Prefereixo les excepcions.
Prefereixo anar-me’n aviat.
Prefereixo parlar amb els metges d’alguna altra cosa.
Prefereixo les velles il·lustracions de línia clara.
Prefereixo l’absurditat d’escriure poemes
a l’absurditat de no escriure'n.
Prefereixo, en l’amor, dates incertes d'aniversari
que es poden celebrar cada dia.
Prefereixo els moralistes
que no em prometen res.
Prefereixo la bondat maliciosa a la confiada en excés.
Prefereixo la terra vestida de paisà.
Prefereixo els països conquerits als conqueridors.
Prefereixo mantenir certes reserves.
Prefereixo l’infern del caos a l’infern de l’ordre.
Prefereixo els contes de Grimm a les portades dels diaris.
Prefereixo fulles sense flors a flors sense fulles.
Prefereixo els gossos amb la cua sense retallar.
Prefereixo els ulls clars, perquè els meus són foscos.
Prefereixo els calaixos.
Prefereixo moltes coses que aquí no he mencionat
a moltes altres que tampoc no he dit.
Prefereixo els zeros tots sols
als que fan cua darrere d’una xifra.
Prefereixo el temps dels insectes al temps de les estrelles.
Prefereixo tocar fusta.
Prefereixo no preguntar quant temps més i a on.
Prefereixo seguir considerant fins i tot la possibilitat que l’existència té la seva raó de ser.
Traducció de http://jaumesubirana.blogspot.com.es/2015/03/possibilitats.html
I prefer movies.
I prefer cats.
I prefer the oaks along the Warta.
I prefer Dickens to Dostoyevsky.
I prefer myself liking people
to myself loving mankind.
I prefer keeping a needle and thread on hand, just in case.
I prefer the color green.
I prefer not to maintain
that reason is to blame for everything.
I prefer exceptions.
I prefer to leave early.
I prefer talking to doctors about something else.
I prefer the old fine-lined illustrations.
I prefer the absurdity of writing poems
to the absurdity of not writing poems.
I prefer, where love’s concerned, nonspecific anniversaries
that can be celebrated every day.
I prefer moralists
who promise me nothing.
I prefer cunning kindness to the over-trustful kind.
I prefer the earth in civvies.
I prefer conquered to conquering countries.
I prefer having some reservations.
I prefer the hell of chaos to the hell of order.
I prefer Grimms’ fairy tales to the newspapers’ front pages.
I prefer leaves without flowers to flowers without leaves.
I prefer dogs with uncropped tails.
I prefer light eyes, since mine are dark.
I prefer desk drawers.
I prefer many things that I haven’t mentioned here
to many things I’ve also left unsaid.
I prefer zeroes on the loose
to those lined up behind a cipher.
I prefer the time of insects to the time of stars.
I prefer to knock on wood.
I prefer not to ask how much longer and when.
I prefer keeping in mind even the possibility
that existence has its own reason for being.
Traducció a l'anglés és de la següent pàgina on, a més, Amanda Palmer diu el poema en anglés:
http://www.brainpickings.org/2015/03/18/amanda-palmer-wislawa-szymborska-possibilities-poem-reading/
29.7.15
QUINTAESSÈNCIA
Antoni Calero Picó
8 hores i 15 minuts
El camí ha devallat fins el llit d'un barranquet i el creua, passant per un alegre riuet que baixa del Racó de la Font. El barranquet està ple de baladres: dóna plaer vore-lo a l'estiu, quan els baladres són en flor i el paisatge aquest pren un bell colorit.
...
8 hores i 44 minuts
Es fa suau la pujada. Brots de margarida i piminella encatifen la senda.
...
9 hores i 45 minuts
El Portin. Panoràmica extraordinària cap a totes les direccions. Diuen en Alfafara que en nits molt clares es veuen fins les llums del port de València.
Crònica: des d'Alfafara, pel Racó de la Font, al Portin. Temps, 1 hora i 50 minuts.
Guia excursionista de la Serra de Mariola
8 hores i 15 minuts
El camí ha devallat fins el llit d'un barranquet i el creua, passant per un alegre riuet que baixa del Racó de la Font. El barranquet està ple de baladres: dóna plaer vore-lo a l'estiu, quan els baladres són en flor i el paisatge aquest pren un bell colorit.
...
8 hores i 44 minuts
Es fa suau la pujada. Brots de margarida i piminella encatifen la senda.
...
9 hores i 45 minuts
El Portin. Panoràmica extraordinària cap a totes les direccions. Diuen en Alfafara que en nits molt clares es veuen fins les llums del port de València.
Crònica: des d'Alfafara, pel Racó de la Font, al Portin. Temps, 1 hora i 50 minuts.
Guia excursionista de la Serra de Mariola
Aquí, Madrid mil novecientos cincuenta y cuatro: un hombre solo
Ángel González
Aquí, Madrid mil novecientos
cincuenta y cuatro: un hombre solo
Un hombre lleno de febrero,
ávido de domingos luminosos,
caminando hacia marzo paso a paso,
hacia el marzo del viento y de los rojos
horizontes —y la reciente primavera
ya en la frontera del abril lluvioso...—
Aquí, Madrid, entre tranvías
y reflejos, un hombre: un hombre solo.
—Más tarde vendrá mayo y luego junio,
y después julio y, al final, agosto—.
Un hombre con un año para nada
delante de su hastío para todo.
Aquí, Madrid mil novecientos
cincuenta y cuatro: un hombre solo
Un hombre lleno de febrero,
ávido de domingos luminosos,
caminando hacia marzo paso a paso,
hacia el marzo del viento y de los rojos
horizontes —y la reciente primavera
ya en la frontera del abril lluvioso...—
Aquí, Madrid, entre tranvías
y reflejos, un hombre: un hombre solo.
—Más tarde vendrá mayo y luego junio,
y después julio y, al final, agosto—.
Un hombre con un año para nada
delante de su hastío para todo.
21.7.15
Uno de mi calle me ha dicho que tiene un amigo que dice conocer un tipo que un día fue feliz
Joan Manuel Serrat
Uno de mi calle me ha dicho
que tiene un amigo que dice
conocer un tipo
que un día fue feliz.
Y me han dicho, que dicen que dijo
que se tropezó en la calle
con un sueño y se entretuvo,
y desde entonces no estuvo
para nada, ni para nadie.
Y a salvo de su conciencia
estrenó nuevas sensaciones
y asombrado,
comprobó que le iban bien.
Y me han dicho que dicen que dijo,
que, recreándose en la suerte
de ese sueño que atrapó,
pegó un grito y se escuchó
por primera vez.
Era un hombre como cualquiera:
ignorado,
desorientado,
contaminado
como cualquiera;
aburrido,
desconocido
y poco atrevido
donde lo hubiera .
Y dicen que creció de tal modo
que llegó a alcanzar las estrellas,
que se sonrió con razón
como lo hacen los bobos sin ella.
Uno de mi calle me ha dicho
que tiene un amigo
que dice conocer un tipo
que un día fue feliz.
Uno de mi calle me ha dicho
que han dicho las autoridades
que pasó el peligro,
que todo esta bajo control,
que se trataba de un caso aislado,
pero no obstante se recomienda
que se tomen precauciones,
que quien lo prueba una vez,
sueña en reincidir.
Si usted es un hombre como cualquiera:
ignorado,
desorientado,
contaminado
como cualquiera;
aburrido,
desconocido,
poco atrevido
donde lo hubiera,
no vaya usted a crecer de tal modo
que llegue a alcanzar las estrellas,
que se sonría con razón
como lo hacen los bobos sin ella.
Uno de mi calle me ha dicho
que tiene un amigo que dice
conocer un tipo
que un día fue feliz.
Uno de mi calle me ha dicho
que tiene un amigo que dice
conocer un tipo
que un día fue feliz.
Y me han dicho, que dicen que dijo
que se tropezó en la calle
con un sueño y se entretuvo,
y desde entonces no estuvo
para nada, ni para nadie.
Y a salvo de su conciencia
estrenó nuevas sensaciones
y asombrado,
comprobó que le iban bien.
Y me han dicho que dicen que dijo,
que, recreándose en la suerte
de ese sueño que atrapó,
pegó un grito y se escuchó
por primera vez.
Era un hombre como cualquiera:
ignorado,
desorientado,
contaminado
como cualquiera;
aburrido,
desconocido
y poco atrevido
donde lo hubiera .
Y dicen que creció de tal modo
que llegó a alcanzar las estrellas,
que se sonrió con razón
como lo hacen los bobos sin ella.
Uno de mi calle me ha dicho
que tiene un amigo
que dice conocer un tipo
que un día fue feliz.
Uno de mi calle me ha dicho
que han dicho las autoridades
que pasó el peligro,
que todo esta bajo control,
que se trataba de un caso aislado,
pero no obstante se recomienda
que se tomen precauciones,
que quien lo prueba una vez,
sueña en reincidir.
Si usted es un hombre como cualquiera:
ignorado,
desorientado,
contaminado
como cualquiera;
aburrido,
desconocido,
poco atrevido
donde lo hubiera,
no vaya usted a crecer de tal modo
que llegue a alcanzar las estrellas,
que se sonría con razón
como lo hacen los bobos sin ella.
Uno de mi calle me ha dicho
que tiene un amigo que dice
conocer un tipo
que un día fue feliz.
15.7.15
Warning
Jenny Joseph (Birmingham, 7 de maig de 1932 - 8 de gener de 2018)
When I am an old woman I shall wear purple
With a red hat which doesn't go, and doesn't suit me.
And I shall spend my pension on brandy and summer gloves
And satin sandals, and say we've no money for butter.
I shall sit down on the pavement when I'm tired
And gobble up samples in shops and press alarm bells
And run my stick along the public railings
And make up for the sobriety of my youth.
I shall go out in my slippers in the rain
And pick flowers in other people's gardens
And learn to spit.
You can wear terrible shirts and grow more fat
And eat three pounds of sausages at a go
Or only bread and pickle for a week
And hoard pens and pencils and beermats and things in boxes.
But now we must have clothes that keep us dry
And pay our rent and not swear in the street
And set a good example for the children.
We must have friends to dinner and read the papers.
But maybe I ought to practice a little now?
So people who know me are not too shocked and surprised
When suddenly I am old, and start to wear purple.
When I am an old woman I shall wear purple
With a red hat which doesn't go, and doesn't suit me.
And I shall spend my pension on brandy and summer gloves
And satin sandals, and say we've no money for butter.
I shall sit down on the pavement when I'm tired
And gobble up samples in shops and press alarm bells
And run my stick along the public railings
And make up for the sobriety of my youth.
I shall go out in my slippers in the rain
And pick flowers in other people's gardens
And learn to spit.
You can wear terrible shirts and grow more fat
And eat three pounds of sausages at a go
Or only bread and pickle for a week
And hoard pens and pencils and beermats and things in boxes.
But now we must have clothes that keep us dry
And pay our rent and not swear in the street
And set a good example for the children.
We must have friends to dinner and read the papers.
But maybe I ought to practice a little now?
So people who know me are not too shocked and surprised
When suddenly I am old, and start to wear purple.
Advertencia
Cuando sea una mujer mayor, me vestiré de morado
con un sombrero rojo que no pegue, y que no me quede bien.
Y gastaré mi pensión en brandy y guantes veraniegos
y sandalias de satén, y diré que no me llega para mantequilla.
Me sentaré en la acera cuando esté cansada
y engulliré muestras en las tiendas y apretaré los botones de alarma.
Y pasaré mi bastón por las barandillas.
Y compensaré la sobriedad de mi juventud.
Saldré a la calle en zapatillas cuando llueva
y recogeré flores de los jardines de otros.
Y aprenderé a escupir.
Puedes llevar camisetas horribles y ponerte gorda,
y comer tres libras de salchichas de golpe.
O sólo pan y pepinillos durante toda la semana.
Y almacenar bolígrafos y lápices y posavasos y cosas en cajas.
Pero ahora tenemos que tener ropa que nos mantenga secas,
y pagar la renta y no maldecir en la calle.
Y ser un buen ejemplo para los niños.
Debemos tener amigos a cenar y leer los periódicos.
Pero ¿tal vez debería practicar ahora un poco?
Así la gente que me conoce no se extrañará o se sorprenderá,
cuando de repente sea mayor y comience a vestir de morado.
Traducción de http://leteocultura.blogspot.com.es/2008/04/un-sombrero-rojo.html
17.6.15
Declaració de principis VIII
Vicent Andrés Estellés
Em permetreu, encara, un orgull personal.
He estat pobre.
Açò m'ha despertat passats mesos i llàgrimes,
moltes fondes felicitats.
Ara com ara em veig al costat d'una dona,
filla, com jo, del poble,
nascuda a Gandia,
pels carrers de València en uns passeigs interminables.
Me l'he estimada molt.
Me l'estime molt més que els versos de Virgili o Horaci
criatures secretes que em proporcionaven alegria.
Véiem davallar el crepuscle.
Es despenjava des de les teulades,
queia sobre els balcons,
enterbolia uns vidres.
Ens estimàvem molt, tots dos.
Havíem robat uns gesmils en passar per un hort.
Véiem la lenta arribada de la nit,
la lenta instauració de les penombres
per damunt els camps de Patraix,
per sobre les moreres i als canyars.
Ens sentíem més pobres, infinitament pobres,
però més junts que mai, solidaris com mai,
l'un al costat de l'altre,
les pupil·les enceses.
El miquelet tenia, al capaltard,
tímides vermellors de gerani,
una rosa incipient.
L'albereda de la potsguerra era trista,
de condons i ferocitats d'abraçades,
però la redimia d'aquell moment
que projectava, nítides, contra el cel, les torres,
els campanars,
la humilitat dels dies de pa escàs
i cap de llibertat
vistos des de les baranes brutes del riu.
He viscut al centre del poble i confós amb el poble,
un entre tants, com vaig dir, i ara ho canten.
El fet més lluminós de la meua existència
és haver conegut aquesta dona que encara m'acompanya
amb el seu silenci i la seua conformitat,
i haver creuat, amb ella, els carrers de València,
aquells dies de festeig i projectes que mai no s'han acomplit.
Com si fos per a ella ara escric aquest cant,
com, arribats certs dies,
no li podia regalar altra cosa que un sonet, una dècima,
o el furt breu d'un gesmil.
no em priveu, us ho pregue, d'aquesta humil il·lusió.
Cansats d'anar amunt i avall,
véiem com s'encenien els llums darrere els vidres.
Pensàvem els amables interiors d'una amor confortable,
premíem els nostres cossos
i seguíem, encara, cap a casa, vers el sopar indigne.
Damunt la taula planava el llum d'una bombeta única,
com penjada, com morta, com trista suïcida
a l'extrem del llarg fil amb cagades de mosques.
Ho recorde sense ira. ho recorde amb amor i enyor.
Era la meua joventut.
Era la nostra juventut.
M'he proposat narrar-ho tot perquè és així com vaig pujar,
amb la mà d'una dona dins la meua com un ocell mullat,
el pedregós altar de la pàtria,
com pujaríem el montgó, el penyagolosa, el mondúver, la serra
de la mariola, sant miquel de llíria.
l'amor em va significar el coneixement humil de la ciutat,
cap del vell regne perdut
i centre del País.
Jo arribava d'un poble, Burjassot, de carrers agranats i arruixats
que mai no es va refer de l'espant de la guerra.
D'aquell regne dels morts, els de la guerra i la postguerra,
jo vaig eixir, amb pas incert,
ple de besades i de nafres,
sense comprendre res ni entendre res,
i et vaig trobar a tu, oh esbelta filla de Gandia
que acabes d'eixir també, no de les coves del parpalló
o de les meravelles,
sinó de les tristes coves de la guerra,
plena d'arraps secrets.
L'un al costat de l'altre vàrem recórrer la ciutat.
De vegades no ens dèiem res.
Tot ho haurien dit Ausiàs March o Roís de Corella.
Ens aturà un espant davant certa casa del carrer de cavillers.
Oh portal de Valldigna
i aquell carrer estret on va morir Jaume Roig,
les gàrgoles de la llotja.
Com no t'he de recordar, com no he de fer-te un lloc
ací,
en aquest llibre,
Isabel,
filla meua,
amarga i dolça filla meua?
Ací, a València, vàrem fundar la nostra casa.
i ara et veig amb el ventre inflat pel preny
com tornes del mercat
amb la cistella
feliç de raves, de lletugues, de llimes, de bledes,
els lluminosos bodegons que enllestiries cada dia
mentre creixia el fill a les teues entranyes.
De nit,
ens arribava al llit, llunyà, el requeriment de les sirenes del port
ens va durar molt poc l'alegria del fill.
Altra vegada, amb les mans buides, anàvem per la vida.
Però dúiem, invicte, el propòsit de fundació
i arribarien altres fills.
Sols els demane als déus que em permeten acabar aquest cant
i morir-me primer que tu.
Em donaria horror, el més gran dels horrors, haver de perdre
la teua callada companyia,
la teua confiança,
el teu coratge.
Ja no sabria viure sense tu.
Aquesta és la primera vegada que ho declare.
Et demane que em cregues
implore als déus que accepten la meua petició.
Em permetreu, encara, un orgull personal.
He estat pobre.
Açò m'ha despertat passats mesos i llàgrimes,
moltes fondes felicitats.
Ara com ara em veig al costat d'una dona,
filla, com jo, del poble,
nascuda a Gandia,
pels carrers de València en uns passeigs interminables.
Me l'he estimada molt.
Me l'estime molt més que els versos de Virgili o Horaci
criatures secretes que em proporcionaven alegria.
Véiem davallar el crepuscle.
Es despenjava des de les teulades,
queia sobre els balcons,
enterbolia uns vidres.
Ens estimàvem molt, tots dos.
Havíem robat uns gesmils en passar per un hort.
Véiem la lenta arribada de la nit,
la lenta instauració de les penombres
per damunt els camps de Patraix,
per sobre les moreres i als canyars.
Ens sentíem més pobres, infinitament pobres,
però més junts que mai, solidaris com mai,
l'un al costat de l'altre,
les pupil·les enceses.
El miquelet tenia, al capaltard,
tímides vermellors de gerani,
una rosa incipient.
L'albereda de la potsguerra era trista,
de condons i ferocitats d'abraçades,
però la redimia d'aquell moment
que projectava, nítides, contra el cel, les torres,
els campanars,
la humilitat dels dies de pa escàs
i cap de llibertat
vistos des de les baranes brutes del riu.
He viscut al centre del poble i confós amb el poble,
un entre tants, com vaig dir, i ara ho canten.
El fet més lluminós de la meua existència
és haver conegut aquesta dona que encara m'acompanya
amb el seu silenci i la seua conformitat,
i haver creuat, amb ella, els carrers de València,
aquells dies de festeig i projectes que mai no s'han acomplit.
Com si fos per a ella ara escric aquest cant,
com, arribats certs dies,
no li podia regalar altra cosa que un sonet, una dècima,
o el furt breu d'un gesmil.
no em priveu, us ho pregue, d'aquesta humil il·lusió.
Cansats d'anar amunt i avall,
véiem com s'encenien els llums darrere els vidres.
Pensàvem els amables interiors d'una amor confortable,
premíem els nostres cossos
i seguíem, encara, cap a casa, vers el sopar indigne.
Damunt la taula planava el llum d'una bombeta única,
com penjada, com morta, com trista suïcida
a l'extrem del llarg fil amb cagades de mosques.
Ho recorde sense ira. ho recorde amb amor i enyor.
Era la meua joventut.
Era la nostra juventut.
M'he proposat narrar-ho tot perquè és així com vaig pujar,
amb la mà d'una dona dins la meua com un ocell mullat,
el pedregós altar de la pàtria,
com pujaríem el montgó, el penyagolosa, el mondúver, la serra
de la mariola, sant miquel de llíria.
l'amor em va significar el coneixement humil de la ciutat,
cap del vell regne perdut
i centre del País.
Jo arribava d'un poble, Burjassot, de carrers agranats i arruixats
que mai no es va refer de l'espant de la guerra.
D'aquell regne dels morts, els de la guerra i la postguerra,
jo vaig eixir, amb pas incert,
ple de besades i de nafres,
sense comprendre res ni entendre res,
i et vaig trobar a tu, oh esbelta filla de Gandia
que acabes d'eixir també, no de les coves del parpalló
o de les meravelles,
sinó de les tristes coves de la guerra,
plena d'arraps secrets.
L'un al costat de l'altre vàrem recórrer la ciutat.
De vegades no ens dèiem res.
Tot ho haurien dit Ausiàs March o Roís de Corella.
Ens aturà un espant davant certa casa del carrer de cavillers.
Oh portal de Valldigna
i aquell carrer estret on va morir Jaume Roig,
les gàrgoles de la llotja.
Com no t'he de recordar, com no he de fer-te un lloc
ací,
en aquest llibre,
Isabel,
filla meua,
amarga i dolça filla meua?
Ací, a València, vàrem fundar la nostra casa.
i ara et veig amb el ventre inflat pel preny
com tornes del mercat
amb la cistella
feliç de raves, de lletugues, de llimes, de bledes,
els lluminosos bodegons que enllestiries cada dia
mentre creixia el fill a les teues entranyes.
De nit,
ens arribava al llit, llunyà, el requeriment de les sirenes del port
ens va durar molt poc l'alegria del fill.
Altra vegada, amb les mans buides, anàvem per la vida.
Però dúiem, invicte, el propòsit de fundació
i arribarien altres fills.
Sols els demane als déus que em permeten acabar aquest cant
i morir-me primer que tu.
Em donaria horror, el més gran dels horrors, haver de perdre
la teua callada companyia,
la teua confiança,
el teu coratge.
Ja no sabria viure sense tu.
Aquesta és la primera vegada que ho declare.
Et demane que em cregues
implore als déus que accepten la meua petició.
31.5.15
El poeta obrero
Vladimir Maiakovski
Se le ladra al poeta:
«¡Quisiera verte con un torno!
¿Qué, versos? ¿Esas pamplinas?
¡Y cuando llaman al trabajo, te haces el sordo!»
Sin embargo
es posible que nadie
ponga tanto ahínco en la tarea
como nosotros.
Yo mismo soy una fábrica.
Y si bien me faltan chimeneas,
esto quiere decir
que más coraje me cuesta serlo.
Sé muy bien
que no gustáis de frases vacías.
Cuando aserráis la madera, es para hacer leños.
Pero nosotros
qué somos sino ebanistas
que trabajan el leño de la cabeza humana.
Por supuesto
que pescar es cosa respetable. Echar las redes.
¿Quién sabe? ¡Tal vez un esturión!
Pero el trabajo del poeta es más beneficioso:
la pesca de hombres vivos, esto es lo mejor.
Enorme, ardiente es el trabajo en los altos hornos,
donde se forma el hierro chisporroteante.
¿Pero quién
se atrevería a llamarnos holgazanes?
Nosotros bruñimos las mentes con áspera lengua.
¿Quién es más aquí?
¿El poeta o el técnico
que procura a los hombres
tantas ventajas prácticas? Los dos.
Los corazones son también motores.
El alma es también fuerza motriz.
Somos iguales.
Camaradas de la clase trabajadora.
Proletarios del cuerpo y del espíritu.
Solamente unidos
solamente juntos podremos engalanar el universo,
acelerar el ritmo de su marcha.
Ante una oleada de palabras, levantemos un dique.
¡Manos a la obra!
¡Al trabajo, nuevo y vivo!
Y a los que discursean
que se les mande al molino.
¡Para que el agua de sus discursos haga girar sus aspas!
27.5.15
Contribución a la estadística
Wislawa Szymborska
De cada cien personas,
las que todo los saben mejor:
cincuenta y dos,
las inseguras de cada paso:
casi todo el resto,
las prontas a ayudar,
siempre que no dure mucho:
hasta cuarenta y nueve,
las buenas siempre,
porque no pueden de otra forma:
cuatro, o quizá cinco,
las dispuestas a admirar sin envidia:
dieciocho,
las que viven continuamente angustiadas
por algo o por alguien:
setenta y siete,
las capaces de ser felices:
como mucho, veintitantas,
las inofensivas de una en una,
pero salvajes en grupo:
más de la mitad seguro,
las crueles
cuando las circunstancias obligan:
eso mejor no saberlo
ni siquiera aproximadamente,
las sabias a posteriori:
no muchas más
que las sabias a priori,
las que de la vida no quieren nada más que cosas:
cuarenta,
aunque quisiera equivocarme,
las encorvadas, doloridas
y sin linterna en lo oscuro:
ochenta y tres,
tarde o temprano,
las dignas de compasión:
noventa y nueve,
las mortales:
cien de cien.
Cifra que por ahora no sufre ningún cambio.
Traducción de Gerardo Beltrán y Abel A. Murcia Soriano
A Contribution to Statistics
by Wislawa Szymborska
English version by Clare Cavanagh and Stanislaw Baranczak
Out of a hundred people
those who always know better
— fifty-two
doubting every step
— nearly all the rest,
glad to lend a hand
if it doesn’t take too long
— as high as forty-nine,
always good
because they can’t be otherwise
— four, well maybe five,
able to admire without envy
— eighteen,
suffering illusions
induced by fleeting youth
— sixty, give or take a few,
not to be taken lightly
— forty and four,
living in constant fear
of someone or something
— seventy-seven,
capable of happiness
— twenty-something tops,
harmless singly, savage in crowds
— half at least,
cruel
when forced by circumstances
— better not to know
even ballpark figures,
wise after the fact
— just a couple more
than wise before it,
taking only things from life
— thirty
(I wish I were wrong),
hunched in pain,
no flashlight in the dark
— eighty-three
sooner or later,
righteous
— thirty-five, which is a lot,
righteous
and understanding
— three,
worthy of compassion
— ninety-nine,
mortal
— a hundred out of a hundred.
Thus far this figure still remains unchanged.
De cada cien personas,
las que todo los saben mejor:
cincuenta y dos,
las inseguras de cada paso:
casi todo el resto,
las prontas a ayudar,
siempre que no dure mucho:
hasta cuarenta y nueve,
las buenas siempre,
porque no pueden de otra forma:
cuatro, o quizá cinco,
las dispuestas a admirar sin envidia:
dieciocho,
las que viven continuamente angustiadas
por algo o por alguien:
setenta y siete,
las capaces de ser felices:
como mucho, veintitantas,
las inofensivas de una en una,
pero salvajes en grupo:
más de la mitad seguro,
las crueles
cuando las circunstancias obligan:
eso mejor no saberlo
ni siquiera aproximadamente,
las sabias a posteriori:
no muchas más
que las sabias a priori,
las que de la vida no quieren nada más que cosas:
cuarenta,
aunque quisiera equivocarme,
las encorvadas, doloridas
y sin linterna en lo oscuro:
ochenta y tres,
tarde o temprano,
las dignas de compasión:
noventa y nueve,
las mortales:
cien de cien.
Cifra que por ahora no sufre ningún cambio.
Traducción de Gerardo Beltrán y Abel A. Murcia Soriano
A Contribution to Statistics
by Wislawa Szymborska
English version by Clare Cavanagh and Stanislaw Baranczak
Out of a hundred people
those who always know better
— fifty-two
doubting every step
— nearly all the rest,
glad to lend a hand
if it doesn’t take too long
— as high as forty-nine,
always good
because they can’t be otherwise
— four, well maybe five,
able to admire without envy
— eighteen,
suffering illusions
induced by fleeting youth
— sixty, give or take a few,
not to be taken lightly
— forty and four,
living in constant fear
of someone or something
— seventy-seven,
capable of happiness
— twenty-something tops,
harmless singly, savage in crowds
— half at least,
cruel
when forced by circumstances
— better not to know
even ballpark figures,
wise after the fact
— just a couple more
than wise before it,
taking only things from life
— thirty
(I wish I were wrong),
hunched in pain,
no flashlight in the dark
— eighty-three
sooner or later,
righteous
— thirty-five, which is a lot,
righteous
and understanding
— three,
worthy of compassion
— ninety-nine,
mortal
— a hundred out of a hundred.
Thus far this figure still remains unchanged.
6.5.15
Elegía
Miguel Hernández (Orihuela, 30 de octubre de 1910 - Alicante, 28 de marzo de 1942)
(En Orihuela, su pueblo y el mío, se me ha muerto como del rayo Ramón Sijé, con quien tanto quería)
Yo quiero ser llorando el hortelano
de la tierra que ocupas y estercolas,
compañero del alma, tan temprano.
Alimentando lluvias, caracolas
y órganos mi dolor sin instrumento,
a las desalentadas amapolas
daré tu corazón por alimento.
Tanto dolor se agrupa en mi costado,
que por doler me duele hasta el aliento.
Un manotazo duro, un golpe helado,
un hachazo invisible y homicida,
un empujón brutal te ha derribado.
No hay extensión más grande que mi herida,
lloro mi desventura y sus conjuntos
y siento más tu muerte que mi vida.
Ando sobre rastrojos de difuntos,
y sin calor de nadie y sin consuelo
voy de mi corazón a mis asuntos.
Temprano levantó la muerte el vuelo,
temprano madrugó la madrugada,
temprano estás rodando por el suelo.
No perdono a la muerte enamorada,
no perdono a la vida desatenta,
no perdono a la tierra ni a la nada.
En mis manos levanto una tormenta
de piedras, rayos y hachas estridentes
sedienta de catástrofes y hambrienta.
Quiero escarbar la tierra con los dientes,
quiero apartar la tierra parte a parte
a dentelladas secas y calientes.
Quiero minar la tierra hasta encontrarte
y besarte la noble calavera
y desamordazarte y regresarte.
Volverás a mi huerto y a mi higuera:
por los altos andamios de las flores
pajareará tu alma colmenera
de angelicales ceras y labores.
Volverás al arrullo de las rejas
de los enamorados labradores.
Alegrarás la sombra de mis cejas,
y tu sangre se irán a cada lado
disputando tu novia y las abejas.
Tu corazón, ya terciopelo ajado,
llama a un campo de almendras espumosas
mi avariciosa voz de enamorado.
A las aladas almas de las rosas
del almendro de nata te requiero,
que tenemos que hablar de muchas cosas,
compañero del alma, compañero.
(10 de enero de 1936)
15.3.15
El vi
Vicent Andrés Estellés
No podia faltar el vi damunt la taula.
Una solemnitat, un ritu que venia
des de la nit: el vi encenia la taula,
encenia la casa, encenia la vida.
Una vella litúrgia el posava a la taula.
Una vella litúrgia nocturna, inescrutable,
encenia la sang, palpitava en els ulls.
Una solemnitat, un ritu que venia
des de la nit, la nit febril de la caverna.
El vi begut, en casa, a l'hora de menjar.
S'oficiava el vi, lentament i greument.
Parle del vi dels pobres. El vi que ens feia forts.
Un tros de ceba crua, un rosegó de pa,
i un got de vi solemne. Parle del vi dels pobres,
begut solemnement, l'aliment de la còlera,
el vi o sosteniment de l'afany o la ràbia.
El vi de l'esperança, el vi dels sacrificis,
l'esperança rompuda, plantar cara a la vida.
Ovidi Montllor recita El vi
No podia faltar el vi damunt la taula.
Una solemnitat, un ritu que venia
des de la nit: el vi encenia la taula,
encenia la casa, encenia la vida.
Una vella litúrgia el posava a la taula.
Una vella litúrgia nocturna, inescrutable,
encenia la sang, palpitava en els ulls.
Una solemnitat, un ritu que venia
des de la nit, la nit febril de la caverna.
El vi begut, en casa, a l'hora de menjar.
S'oficiava el vi, lentament i greument.
Parle del vi dels pobres. El vi que ens feia forts.
Un tros de ceba crua, un rosegó de pa,
i un got de vi solemne. Parle del vi dels pobres,
begut solemnement, l'aliment de la còlera,
el vi o sosteniment de l'afany o la ràbia.
El vi de l'esperança, el vi dels sacrificis,
l'esperança rompuda, plantar cara a la vida.
Ovidi Montllor recita El vi
11.3.15
Oliva
Àngels Gregori
El principi i la fi són un poble, Françoise
V. Andrés Estellés
Al poble es va quedar la meua adolescència
guardada en una caixa de llumins.
També es va quedar l’ànsia
de totes les meues primeres coses:
el primer porro
el primer amor
el primer dolor
el primer poema
la primera moto
el primer cinema
el primer viatge
l’últim any a l’institut.
Al poble es va quedar la llengua de la meua infantesa,
la del color de les cama-roges i l’aspror dels llicsons,
la que encara ara, quan la parle a Barcelona, no m’entenen.
Al poble es va quedar la casa amb la piscina i les palmeres
on passàvem els estius la família,
que també es quedà,
i amb qui ara, cada cop que hi torne, dinem junts els dissabtes.
Al poble es va quedar la placeta,
que ha estat, des de petita, el meu ideal de felicitat,
i que per mi, dir placeta és com si per exemple Brines,
digués l’Elca, o Josep parlés de La Drova.
Al poble es va quedar la meua col·lecció de fòssils
trobats a les muntanyes de la Font de l’Om.
I es van quedar els horts on anàvem
en eixir de classe en el temps de l’Institut
que ara el tombaran perquè l’esclerosi dels anys
ja no l’aguanta.
I es van quedar els avis
i es va quedar ma mare i es va quedar mon pare
i es va quedar ma tia i també les meues cosines.
I van reparcel·lar els camins d’El Tou,
els que de petita em duien directament al blau del mar,
com l’entrada amb vaixell, a la matinada,
al Port de Palma de Mallorca.
Al poble es va quedar la il·lusió,
la meua, la d’anar-me’n a Barcelona i tornar,
encara ara, per veure el poble amb la distància
justa que em pertoca,
la d’estar allà sense poder deixar d’estar ací.
I ara que tot això em passa,
ara que vaig, i vinc, i torne entre les meues coses,
pense que, Barcelona, per a mi,
és una cosa molt important
és saber que sempre puc tornar a Oliva.
Àngels Gregori recita Oliva
El principi i la fi són un poble, Françoise
V. Andrés Estellés
Al poble es va quedar la meua adolescència
guardada en una caixa de llumins.
També es va quedar l’ànsia
de totes les meues primeres coses:
el primer porro
el primer amor
el primer dolor
el primer poema
la primera moto
el primer cinema
el primer viatge
l’últim any a l’institut.
Al poble es va quedar la llengua de la meua infantesa,
la del color de les cama-roges i l’aspror dels llicsons,
la que encara ara, quan la parle a Barcelona, no m’entenen.
Al poble es va quedar la casa amb la piscina i les palmeres
on passàvem els estius la família,
que també es quedà,
i amb qui ara, cada cop que hi torne, dinem junts els dissabtes.
Al poble es va quedar la placeta,
que ha estat, des de petita, el meu ideal de felicitat,
i que per mi, dir placeta és com si per exemple Brines,
digués l’Elca, o Josep parlés de La Drova.
Al poble es va quedar la meua col·lecció de fòssils
trobats a les muntanyes de la Font de l’Om.
I es van quedar els horts on anàvem
en eixir de classe en el temps de l’Institut
que ara el tombaran perquè l’esclerosi dels anys
ja no l’aguanta.
I es van quedar els avis
i es va quedar ma mare i es va quedar mon pare
i es va quedar ma tia i també les meues cosines.
I van reparcel·lar els camins d’El Tou,
els que de petita em duien directament al blau del mar,
com l’entrada amb vaixell, a la matinada,
al Port de Palma de Mallorca.
Al poble es va quedar la il·lusió,
la meua, la d’anar-me’n a Barcelona i tornar,
encara ara, per veure el poble amb la distància
justa que em pertoca,
la d’estar allà sense poder deixar d’estar ací.
I ara que tot això em passa,
ara que vaig, i vinc, i torne entre les meues coses,
pense que, Barcelona, per a mi,
és una cosa molt important
és saber que sempre puc tornar a Oliva.
Àngels Gregori recita Oliva
9.3.15
Autoretrat
Antonina Canyelles
De vegades
som una mica mineral
i em costa entendre
el llenguatge sucós de les taronges,
la frescor tan verda de la menta
i els missatges que m’envien els satèl·lits.
Sovint em perd
dins els tic-tac del rellotge
i em faig un embolic
amb els verbs i les estrelles.
Encenc els cigarrets pel cap on hi ha el filtre
i confonc el telèfon amb el comandament a distància.
De vegades
som una mica mineral
i em costa entendre
el llenguatge sucós de les taronges,
la frescor tan verda de la menta
i els missatges que m’envien els satèl·lits.
Sovint em perd
dins els tic-tac del rellotge
i em faig un embolic
amb els verbs i les estrelles.
Encenc els cigarrets pel cap on hi ha el filtre
i confonc el telèfon amb el comandament a distància.
8.3.15
Nada es regalo
Wislawa Szymborska
Nada es regalo, todo es préstamo.
Estoy de deudas hasta el cuello.
Con mí misma deberé pagar
por mí misma,
dar la vida por mi vida.
Es lo establecido:
el corazón se devuelve,
el hígado se devuelve,
y los dedos, uno a uno.
Demasiado tarde para rescindir el contrato.
Ejecutarán mis deudas
y mi cuerpo.
Camino por el mundo
entre una multitud de deudores.
Unos están obligados
a pagar por sus alas.
Otros, quieran o no,
saldarán sus hojas.
En la página «Debe»
figuran nuestros tejidos.
Ni una pestaña, ni un tallo
se conservan para siempre.
El registro es exacto
y todo parece indicar
que nos quedaremos sin nada.
No consigo recordar dónde,
cómo ni por qué
me dejé abrir esta cuenta.
La protesta
se llama alma.
Y es lo único
que no consta en el registro.
Traducción al castellano: Jerzy Skvomirsky y Ana María Moix
Nada es regalo, todo es préstamo.
Estoy de deudas hasta el cuello.
Con mí misma deberé pagar
por mí misma,
dar la vida por mi vida.
Es lo establecido:
el corazón se devuelve,
el hígado se devuelve,
y los dedos, uno a uno.
Demasiado tarde para rescindir el contrato.
Ejecutarán mis deudas
y mi cuerpo.
Camino por el mundo
entre una multitud de deudores.
Unos están obligados
a pagar por sus alas.
Otros, quieran o no,
saldarán sus hojas.
En la página «Debe»
figuran nuestros tejidos.
Ni una pestaña, ni un tallo
se conservan para siempre.
El registro es exacto
y todo parece indicar
que nos quedaremos sin nada.
No consigo recordar dónde,
cómo ni por qué
me dejé abrir esta cuenta.
La protesta
se llama alma.
Y es lo único
que no consta en el registro.
Traducción al castellano: Jerzy Skvomirsky y Ana María Moix
4.3.15
No te salves
Mario Benedetti
No te quedes inmóvil
al borde del camino
no congeles el júbilo
no quieras con desgana
no te salves ahora
ni nunca
no te salves
no te llenes de calma
no reserves del mundo
sólo un rincón tranquilo
no dejes caer los párpados
pesados como juicios
no te quedes sin labios
no te duermas sin sueño
no te pienses sin sangre
no te juzgues sin tiempo
pero si
pese a todo
no puedes evitarlo
y congelas el júbilo
y quieres con desgana
y te salvas ahora
y te llenas de calma
y reservas del mundo
sólo un rincón tranquilo
y dejas caer los párpados
pesados como juicios
y te secas sin labios
y te duermes sin sueño
y te piensas sin sangre
y te juzgas sin tiempo
y te quedas inmóvil
al borde del camino
y te salvas
entonces
no te quedes conmigo.
No te quedes inmóvil
al borde del camino
no congeles el júbilo
no quieras con desgana
no te salves ahora
ni nunca
no te salves
no te llenes de calma
no reserves del mundo
sólo un rincón tranquilo
no dejes caer los párpados
pesados como juicios
no te quedes sin labios
no te duermas sin sueño
no te pienses sin sangre
no te juzgues sin tiempo
pero si
pese a todo
no puedes evitarlo
y congelas el júbilo
y quieres con desgana
y te salvas ahora
y te llenas de calma
y reservas del mundo
sólo un rincón tranquilo
y dejas caer los párpados
pesados como juicios
y te secas sin labios
y te duermes sin sueño
y te piensas sin sangre
y te juzgas sin tiempo
y te quedas inmóvil
al borde del camino
y te salvas
entonces
no te quedes conmigo.
20.2.15
L'ofici que més m'agrada
Joan Salvat-Papasseit
Hi ha oficis que són bons perquè són de bon viure,
mireu l'ésser fuster:
-serra que serraràs
i els taulons fan a miques,
i de cada suada deu finestres ja han tret.
Gronxada d'encenalls, et munten una taula;
si ho vols, d'una nouera te'n faran un cobert.
I caminen de pla-
damunt les serradures de color de mantega.
I els manyans oh, els manyans!
De picar mai no es cansen:
pica que picaràs i s'embruten els dits;
però fan unes reixes i uns balcons que m'encanten
i els galls de les teulades
que vigilen de nits.
I són homes cepats
com els qui més treballin.
¿I al dic? Oh, els calafats!
Tot el Port se n'enjoia
car piquen amb ressò
i es diu si neix un peix a cada cop que donen
-un peix cua daurada, blau d'escata pertot.
Penjats de la coberta, tot el vaixells enronden:
veiéssiu les gavines
com els duen claror.
I encara hi ha un ofici
que és ofici de festa - el pintor de parets:
si no canten abans, no et fan una sanefa,
si la cançó és molt bella deixen el pis més fresc:
un pis que hom veu al sostre
que el feien i cantaven:
tots porten bata llarga
de colors a pleret.
I encara més
si us deia l'ofici de paleta:
de paleta que en sap
i basteix d'aixoplucs.
El mateix fan un porxo com una xemeneia
-si ho volen
sense escales
pugen al capdamunt;
fan també balconades que hom veu la mar de lluny
-els finestrals que esguarden tota la serralada,
i els capitells
i els sòcols
i les voltes de punt.
Van en cos de camisa com gent desenfeinada!
Oh, les cases que aixequen d'un tancar i obrir d'ulls!
Hi ha oficis que són bons perquè són de bon viure,
mireu l'ésser fuster:
-serra que serraràs
i els taulons fan a miques,
i de cada suada deu finestres ja han tret.
Gronxada d'encenalls, et munten una taula;
si ho vols, d'una nouera te'n faran un cobert.
I caminen de pla-
damunt les serradures de color de mantega.
I els manyans oh, els manyans!
De picar mai no es cansen:
pica que picaràs i s'embruten els dits;
però fan unes reixes i uns balcons que m'encanten
i els galls de les teulades
que vigilen de nits.
I són homes cepats
com els qui més treballin.
¿I al dic? Oh, els calafats!
Tot el Port se n'enjoia
car piquen amb ressò
i es diu si neix un peix a cada cop que donen
-un peix cua daurada, blau d'escata pertot.
Penjats de la coberta, tot el vaixells enronden:
veiéssiu les gavines
com els duen claror.
I encara hi ha un ofici
que és ofici de festa - el pintor de parets:
si no canten abans, no et fan una sanefa,
si la cançó és molt bella deixen el pis més fresc:
un pis que hom veu al sostre
que el feien i cantaven:
tots porten bata llarga
de colors a pleret.
I encara més
si us deia l'ofici de paleta:
de paleta que en sap
i basteix d'aixoplucs.
El mateix fan un porxo com una xemeneia
-si ho volen
sense escales
pugen al capdamunt;
fan també balconades que hom veu la mar de lluny
-els finestrals que esguarden tota la serralada,
i els capitells
i els sòcols
i les voltes de punt.
Van en cos de camisa com gent desenfeinada!
Oh, les cases que aixequen d'un tancar i obrir d'ulls!
19.2.15
Si
Rudyard Kipling
Si puedes mantener la cabeza cuando todo a tu alrededor
pierde la suya y por ello te culpan,
si puedes confiar en ti cuando de ti todos dudan,
pero admites también sus dudas;
si puedes esperar sin cansarte en la espera,
o ser mentido, no pagues con mentiras,
o ser odiado, no des lugar al odio,
y -aun- no parezcas demasiado bueno, ni demasiado sabio.
Si puedes soñar -y no hacer de los sueños tu maestro,
si puedes pensar -y no hacer de las ideas tu objetivo,
si puedes encontrarte con el Triunfo y el Desastre
y tratar de la misma manera a los dos farsantes;
si puedes admitir la verdad que has dicho
engañado por bribones que hacen trampas para tontos.
O mirar las cosas que en tu vida has puesto, rotas,
y agacharte y reconstruirlas con herramientas viejas.
Si puedes arrinconar todas tus victorias
y arriesgarlas por un golpe de suerte,
y perder, y empezar de nuevo desde el principio
y nunca decir nada de lo que has perdido;
si puedes forzar tu corazón y nervios y tendones
para jugar tu turno tiempo después de que se hayan gastado.
Y así resistir cuando no te quede nada
excepto la Voluntad que les dice: «Resistid».
Si puedes hablar con multitudes y mantener tu virtud,
o pasear con reyes y no perder el sentido común,
si los enemigos y los amigos no pueden herirte,
si todos cuentan contigo, pero ninguno demasiado;
si puedes llenar el minuto inolvidable
con los sesenta segundos que lo recorren.
Tuya es la Tierra y todo lo que en ella habita,
y -lo que es más-, serás Hombre, hijo.
Versión de Luis Cremades
If
If you can keep your head when all about you
Are losing theirs and blaming it on you,
If you can trust yourself when all men doubt you,
But make allowance for their doubting too;
If you can wait and not be tired by waiting,
Or being lied about, don’t deal in lies,
Or being hated, don’t give way to hating,
And yet don’t look too good, nor talk too wise:
If you can dream—and not make dreams your master;
If you can think—and not make thoughts your aim;
If you can meet with Triumph and Disaster
And treat those two impostors just the same;
If you can bear to hear the truth you’ve spoken
Twisted by knaves to make a trap for fools,
Or watch the things you gave your life to, broken,
And stoop and build ’em up with worn-out tools:
If you can make one heap of all your winnings
And risk it on one turn of pitch-and-toss,
And lose, and start again at your beginnings
And never breathe a word about your loss;
If you can force your heart and nerve and sinew
To serve your turn long after they are gone,
And so hold on when there is nothing in you
Except the Will which says to them: ‘Hold on!’
If you can talk with crowds and keep your virtue,
Or walk with Kings—nor lose the common touch,
If neither foes nor loving friends can hurt you,
If all men count with you, but none too much;
If you can fill the unforgiving minute
With sixty seconds’ worth of distance run,
Yours is the Earth and everything that’s in it,
And—which is more—you’ll be a Man, my son!
Si puedes mantener la cabeza cuando todo a tu alrededor
pierde la suya y por ello te culpan,
si puedes confiar en ti cuando de ti todos dudan,
pero admites también sus dudas;
si puedes esperar sin cansarte en la espera,
o ser mentido, no pagues con mentiras,
o ser odiado, no des lugar al odio,
y -aun- no parezcas demasiado bueno, ni demasiado sabio.
Si puedes soñar -y no hacer de los sueños tu maestro,
si puedes pensar -y no hacer de las ideas tu objetivo,
si puedes encontrarte con el Triunfo y el Desastre
y tratar de la misma manera a los dos farsantes;
si puedes admitir la verdad que has dicho
engañado por bribones que hacen trampas para tontos.
O mirar las cosas que en tu vida has puesto, rotas,
y agacharte y reconstruirlas con herramientas viejas.
Si puedes arrinconar todas tus victorias
y arriesgarlas por un golpe de suerte,
y perder, y empezar de nuevo desde el principio
y nunca decir nada de lo que has perdido;
si puedes forzar tu corazón y nervios y tendones
para jugar tu turno tiempo después de que se hayan gastado.
Y así resistir cuando no te quede nada
excepto la Voluntad que les dice: «Resistid».
Si puedes hablar con multitudes y mantener tu virtud,
o pasear con reyes y no perder el sentido común,
si los enemigos y los amigos no pueden herirte,
si todos cuentan contigo, pero ninguno demasiado;
si puedes llenar el minuto inolvidable
con los sesenta segundos que lo recorren.
Tuya es la Tierra y todo lo que en ella habita,
y -lo que es más-, serás Hombre, hijo.
Versión de Luis Cremades
If
If you can keep your head when all about you
Are losing theirs and blaming it on you,
If you can trust yourself when all men doubt you,
But make allowance for their doubting too;
If you can wait and not be tired by waiting,
Or being lied about, don’t deal in lies,
Or being hated, don’t give way to hating,
And yet don’t look too good, nor talk too wise:
If you can dream—and not make dreams your master;
If you can think—and not make thoughts your aim;
If you can meet with Triumph and Disaster
And treat those two impostors just the same;
If you can bear to hear the truth you’ve spoken
Twisted by knaves to make a trap for fools,
Or watch the things you gave your life to, broken,
And stoop and build ’em up with worn-out tools:
If you can make one heap of all your winnings
And risk it on one turn of pitch-and-toss,
And lose, and start again at your beginnings
And never breathe a word about your loss;
If you can force your heart and nerve and sinew
To serve your turn long after they are gone,
And so hold on when there is nothing in you
Except the Will which says to them: ‘Hold on!’
If you can talk with crowds and keep your virtue,
Or walk with Kings—nor lose the common touch,
If neither foes nor loving friends can hurt you,
If all men count with you, but none too much;
If you can fill the unforgiving minute
With sixty seconds’ worth of distance run,
Yours is the Earth and everything that’s in it,
And—which is more—you’ll be a Man, my son!
12.2.15
Para que yo me llame Ángel González
Ángel González
Para que yo me llame Ángel González,
para que mi ser pese sobre el suelo,
fue necesario un ancho espacio
y un largo tiempo:
hombres de todo mar y toda tierra,
fértiles vientres de mujer, y cuerpos
y más cuerpos, fundiéndose incesantes
en otro cuerpo nuevo.
Solsticios y equinoccios alumbraron
con su cambiante luz, su vario cielo,
el viaje milenario de mi carne
trepando por los siglos y los huesos.
De su pasaje lento y doloroso
de su huida hasta el fin, sobreviviendo
naufragios, aferrándose
al último suspiro de los muertos,
yo no soy más que el resultado, el fruto,
lo que queda, podrido, entre los restos;
esto que veis aquí,
tan sólo esto:
un escombro tenaz, que se resiste
a su ruina, que lucha contra el viento,
que avanza por caminos que no llevan
a ningún sitio. El éxito
de todos los fracasos. La enloquecida
fuerza del desaliento...
Para que yo me llame Ángel González,
para que mi ser pese sobre el suelo,
fue necesario un ancho espacio
y un largo tiempo:
hombres de todo mar y toda tierra,
fértiles vientres de mujer, y cuerpos
y más cuerpos, fundiéndose incesantes
en otro cuerpo nuevo.
Solsticios y equinoccios alumbraron
con su cambiante luz, su vario cielo,
el viaje milenario de mi carne
trepando por los siglos y los huesos.
De su pasaje lento y doloroso
de su huida hasta el fin, sobreviviendo
naufragios, aferrándose
al último suspiro de los muertos,
yo no soy más que el resultado, el fruto,
lo que queda, podrido, entre los restos;
esto que veis aquí,
tan sólo esto:
un escombro tenaz, que se resiste
a su ruina, que lucha contra el viento,
que avanza por caminos que no llevan
a ningún sitio. El éxito
de todos los fracasos. La enloquecida
fuerza del desaliento...
10.2.15
Sonata d'Isabel
Vicent Andrés Estellés
He aixecat, mentre escrivia, el cap
i amb ulls cansats de la cal·ligrafia
he vist enllà, amunt d'una tauleta
que hi ha al racó del nostre menjador,
entre papers i llibres que m'estime,
com un ocell de ritme popular,
com un gresol, una fotografia
de fa mil anys o de fa quatre dies:
tu i jo, Isabel, feliços d'un amor,
i més enllà les sitges del meu poble.
La veig sovint i et recorde moltíssim,
el cos esvelt, com un cànter de Nàquera
i un breu ocell de tristesa als teus ulls.
M'ha ajudat molt, de nit, mentre escrivia
entre papers i fortuïtes síl·labes.
Com qui, a la nit, intenta orientar-se
amb mans, amb ulls, jo t'evoque i et mire
aquell instant de l'any 48.
Tu vares fer que cregués altre cop
i m'has donat la teua companyia,
el teu discret silenci, el teu ajut.
Aquesta nit t'he mirat novament.
Et tinc i et veig com et veié el meu cor
el dia aquell de la fotografia.
Dorms, ara, al llit, i dormen els teus fills.
amb claredats i explosions de mar,
per un amor que se'ns enduu plegats.
En aquest gran silenci de la casa
jo et vull deixar, amant, amats per sempre,
un ram convuls de síl·labes de vidre.
Al dematí potser et floriran
entre les mans de timidesa invicta,
i volaran des d'ell brisa i colomes.
Creix el mural de calç i de coets,
Secret amor, estendard lluminós,
barres de sang sobre un blanc intocable,
aquest amor salvatge d'un país
que havem creuat, estimant-nos moltíssim,
des d'Alacant a Castelló, amb els ulls
plens d'una llum, una gota de llum.
Dic el teu nom en aquest punt mateix.
Dic Isabel i canten els canyars
i pels carrers diversos de València
passen amants que es besen a la boca,
amb molt d'amor presos per la cintura,
atarantats d'una olor de gesmils.
Dic el teu nom i amb casta reverència
el posaré en un pitxer amb aigua.
Dic Isabel i seguesc el camí.
He aixecat, mentre escrivia, el cap
i amb ulls cansats de la cal·ligrafia
he vist enllà, amunt d'una tauleta
que hi ha al racó del nostre menjador,
entre papers i llibres que m'estime,
com un ocell de ritme popular,
com un gresol, una fotografia
de fa mil anys o de fa quatre dies:
tu i jo, Isabel, feliços d'un amor,
i més enllà les sitges del meu poble.
La veig sovint i et recorde moltíssim,
el cos esvelt, com un cànter de Nàquera
i un breu ocell de tristesa als teus ulls.
M'ha ajudat molt, de nit, mentre escrivia
entre papers i fortuïtes síl·labes.
Com qui, a la nit, intenta orientar-se
amb mans, amb ulls, jo t'evoque i et mire
aquell instant de l'any 48.
Tu vares fer que cregués altre cop
i m'has donat la teua companyia,
el teu discret silenci, el teu ajut.
Aquesta nit t'he mirat novament.
Et tinc i et veig com et veié el meu cor
el dia aquell de la fotografia.
Dorms, ara, al llit, i dormen els teus fills.
amb claredats i explosions de mar,
per un amor que se'ns enduu plegats.
En aquest gran silenci de la casa
jo et vull deixar, amant, amats per sempre,
un ram convuls de síl·labes de vidre.
Al dematí potser et floriran
entre les mans de timidesa invicta,
i volaran des d'ell brisa i colomes.
Creix el mural de calç i de coets,
Secret amor, estendard lluminós,
barres de sang sobre un blanc intocable,
aquest amor salvatge d'un país
que havem creuat, estimant-nos moltíssim,
des d'Alacant a Castelló, amb els ulls
plens d'una llum, una gota de llum.
Dic el teu nom en aquest punt mateix.
Dic Isabel i canten els canyars
i pels carrers diversos de València
passen amants que es besen a la boca,
amb molt d'amor presos per la cintura,
atarantats d'una olor de gesmils.
Dic el teu nom i amb casta reverència
el posaré en un pitxer amb aigua.
Dic Isabel i seguesc el camí.
8.2.15
Some Like Poetry
Wislawa Szymborska
Some -
thus not all.
Not even the majority of all but the minority.
Not even the majority of all but the minority.
Not counting schools, where one has to,
and the poets themselves,
there might be two people per thousand.
Like -
but one also likes chicken soup with noodles,
one likes compliments and the color blue,
one likes an old scarf,
one likes having the upper hand,
one likes stroking a dog.
Poetry -
but what is poetry.
Many shaky answers
have been given to this question.
But I don't know and don't know and hold on to it
like to a sustaining railing.
like to a sustaining railing.
A Algunos les gusta la poesía
A algunos,
es decir, no a todos.
Ni siquiera a los más, sino a los menos.
Sin contar las escuelas, donde es obligatoria,
y a los mismo poetas,
serán dos de cada mil personas.
les gusta,
como también les gusta la sopa de fideos,
como les gustan los cumplidos y el color azul,
como les gusta la vieja bufanda,
como les gusta salirse con la suya,
como les gusta acariciar al perro.
la poesía,
pero qué es la poesía.
Más de una insegura respuestase ha dado a esta pregunta.
Y yo no sé, y sigo sin saber,
y a esto me aferro
como a un oportuno pasamanos.
Traducción de Gerardo Beltrán, David A. Carión Sánchez y Abel A. Murcia Soriano,
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)
