El vi

Vicent Andrés Estellés

No podia faltar el vi damunt la taula.
Una solemnitat, un ritu que venia
des de la nit: el vi encenia la taula,
encenia la casa, encenia la vida.
Una vella litúrgia el posava a la taula.
Una vella litúrgia nocturna, inescrutable,
encenia la sang, palpitava en els ulls.
Una solemnitat, un ritu que venia
des de la nit, la nit febril de la caverna.
El vi begut, en casa, a l'hora de menjar.
S'oficiava el vi, lentament i greument.
Parle del vi dels pobres. El vi que ens feia forts.
Un tros de ceba crua, un rosegó de pa,
i un got de vi solemne. Parle del vi dels pobres,
begut solemnement, l'aliment de la còlera,
el vi o sosteniment de l'afany o la ràbia.
El vi de l'esperança, el vi dels sacrificis,
l'esperança rompuda, plantar cara a la vida.

Ovidi Montllor recita El vi

Oliva

Àngels Gregori

                               El principi i la fi són un poble, Françoise 
                               V. Andrés Estellés

Al poble es va quedar la meua adolescència
guardada en una caixa de llumins.
També es va quedar l’ànsia
de totes les meues primeres coses:
el primer porro
el primer amor
el primer dolor
el primer poema
la primera moto
el primer cinema
el primer viatge
l’últim any a l’institut.
Al poble es va quedar la llengua de la meua infantesa,
la del color de les cama-roges i l’aspror dels llicsons,
la que encara ara, quan la parle a Barcelona, no m’entenen.
Al poble es va quedar la casa amb la piscina i les palmeres
on passàvem els estius la família,
que també es quedà,
i amb qui ara, cada cop que hi torne, dinem junts els dissabtes.
Al poble es va quedar la placeta,
que ha estat, des de petita, el meu ideal de felicitat,
i que per mi, dir  placeta és com si per exemple Brines,
digués l’Elca, o Josep parlés de La Drova.
Al poble es va quedar la meua col·lecció de fòssils
trobats a les muntanyes de la Font de l’Om.
I es van quedar els horts on anàvem
en eixir de classe en el temps de l’Institut
que ara el tombaran perquè l’esclerosi dels anys
ja no l’aguanta.
I es van quedar els avis
i es va quedar ma mare i es va quedar mon pare
i es va quedar ma tia i també les meues cosines.
I van reparcel·lar els camins d’El Tou,
els que de petita em duien directament al blau del mar,
com l’entrada amb vaixell, a la matinada,
al Port de Palma de Mallorca.
Al poble es va quedar la il·lusió,
la meua, la d’anar-me’n a Barcelona i tornar,
encara ara, per veure el poble amb la distància
justa que em pertoca,
la d’estar allà sense poder deixar d’estar ací.
I ara que tot això em passa,
ara que vaig, i vinc, i torne entre les meues coses,
pense que, Barcelona, per a mi,
és una cosa molt important
és saber que sempre puc tornar a Oliva.

Àngels Gregori recita Oliva

Autoretrat

Antonina Canyelles

De vegades
som una mica mineral
i em costa entendre
el llenguatge sucós de les taronges,
la frescor tan verda de la menta
i els missatges que m’envien els satèl·lits.

Sovint em perd
dins els tic-tac del rellotge
i em faig un embolic
amb els verbs i les estrelles.

Encenc els cigarrets pel cap on hi ha el filtre
i confonc el telèfon amb el comandament a distància.

Nada es regalo

Wislawa Szymborska

Nada es regalo, todo es préstamo.
Estoy de deudas hasta el cuello.
Con mí misma deberé pagar
por mí misma,
dar la vida por mi vida.

Es lo establecido:
el corazón se devuelve,
el hígado se devuelve,
y los dedos, uno a uno.

Demasiado tarde para rescindir el contrato.
Ejecutarán mis deudas
y mi cuerpo.

Camino por el mundo
entre una multitud de deudores.
Unos están obligados
a pagar por sus alas.
Otros, quieran o no,
saldarán sus hojas.

En la página «Debe»
figuran nuestros tejidos.
Ni una pestaña, ni un tallo
se conservan para siempre.

El registro es exacto
y todo parece indicar
que nos quedaremos sin nada.

No consigo recordar dónde,
cómo ni por qué
me dejé abrir esta cuenta.

La protesta
se llama alma.
Y es lo único
que no consta en el registro.


Traducción al castellano: Jerzy Skvomirsky y Ana María Moix

No te salves

Mario Benedetti

No te quedes inmóvil
al borde del camino
no congeles el júbilo
no quieras con desgana
no te salves ahora
ni nunca
                no te salves
no te llenes de calma
no reserves del mundo
sólo un rincón tranquilo
no dejes caer los párpados
pesados como juicios
no te quedes sin labios
no te duermas sin sueño
no te pienses sin sangre
no te juzgues sin tiempo

pero si
            pese a todo
no puedes evitarlo
y congelas el júbilo
y quieres con desgana
y te salvas ahora
y te llenas de calma
y reservas del mundo
sólo un rincón tranquilo
y dejas caer los párpados
pesados como juicios
y te secas sin labios
y te duermes sin sueño
y te piensas sin sangre
y te juzgas sin tiempo
y te quedas inmóvil
al borde del camino
y te salvas
                    entonces
no te quedes conmigo.